A més de constituir un àmbit on el treball en equip és necesari de manera evident per als participants, el teatre negre té una altra característica que,  igual que aquesta, els xiquets es troben a sovint en el seu procés de socialització: és un joc no competitiu.

Tenim, per tant, d’una banda el joc de complicitat que s’estableix entre els mateixos actors manipuladors; entre els actors i el públic i, de l’altra, el joc de l’actor manipulador que assumeix un objecte, un ésser, i fins i tots una personalitat diferent de la seua propia fins al punt de poder improvisar les reaccions del objecte, ésser o personatge que interpreta a estímuls imprevistos. És a dir, que juga a ser una altra persona.

Hi encara un altre tipus de joc en el teatre negre: el que s’anomena joc dramàtic. El joc dramàtic és l’acció, allò que passa dalt de l’escenari, i que és conseqüencia directa del conflicte. El conflicte és el problema que genera la història; la seua resolució, equival al final de la història. Conseqüentment en una improvisació, el xiquets hauran d’aprendre que alló més important no és resoldre el conflicte, sinó jugar-hi, crear acció, crear joc dramàtic. És responsabilitat de tots els participants explotar al màxim les possibilitatas dramàtiques que oferix el conflicte, i la resolució d’aquest, a favor d’un o altre dels personatges, marca simplement el final del joc i no pas el triomf o la derrota de cap dels actors.