- Tub de llum negra. Suport per a tub amb reactància ràpida, cable i endoll.  El tub ha d'ocultar-se al públic, ja siga amb teles grosses o amb suports de fusta. La quantitat depén de l'espai escènic a utilitzar. Generalment entre dos o quatre abasten.

- Pintura fluorescent a l'aigua. Colors bàsics: blanc, groc, blau i roig. Opcionals: verd i taronja. Pintura negra mat a l'aigua, per a tot el que desitgem ocultar.

- Paper u objectes fluorescents.

- Teles: les que millor reflectixen són el cotó i la llana en colors clars. Poden haver-hi altres, però és necessari fer proves prèvies, el mateix que amb altres materials (suro blanc, acrílics, etc). Teles negres per a tot el que desitgem ocultar, (mitges elàstiques i altres de to mat). El vellut és el que menys es veu.

 - Paper u objectes flurescents.

- Vestuari negre, amb guant i caputxa. Incloure calçat si s'està enfront del públic.

* El moviment d'objectes plàstics i corporals inspirats per la música i la paraula.

* Portador de certes idees. L'acció està destinada a impressionar a l'espectador i a provocar la seua pròpia fantasia: mescla d'alegria grotesca i tristor/comèdia i ironia.

"Per tant, no es tracta de la imitació destinada a reproduir una realitat perfecta i determinada, ni la fotografia d'un fet o una acció realitzada. Es tracta, més prompte, d'una provocació intel·lectual i sentimental que té com a meta entusiasmar i crear una cridada la facultat perceptible de l'espectador per a fer-li passar del seu estat de passivitat al d'activitat creativa col·lectiva. El seu món és el de: la poesia, la màgia, el color, el moviment i la música. Els actors treballen sense pronunciar paraules (o molt poques), oferint-se un constant manejos de llums per a destacar cossos i imatges". Tot així és: estabilització de moviments, ritme o música. La tasca escènica dels actors s'ha d'organitzar com una coreografia, a la que el públic està alié, però que serà la que harmonitze tot l'espectacle

Com es produeix?

Utilitzant bombetes o tubs (tipus fluorescent) de llum negra.

A conseqüencia del seu impol·lut negre que absorbix les radiacions visibles, les làmpades de llum negra irradien ultravioletes de llarg recorregut d'ona (situats en un espectre prop de 365 nanòmetres) ja fora de l'espectre visible.

Certes substàncies, quan estan subjectes a les radiacions com a rajos UV, emeten una fluorescència visible, les quals permetran fer sorgir, en un escenari totalment fosc, objectes fets o pintats amb materials fluorescents, manipulats per actors/ manipuladors  que, pel fet d'estar totalment vestits de negre, es tornaran invisibles.

A partir d'ací  la nostra imaginació podrà volar i preparar-nos per a un llarg viatge on tot pot succeir: aparicions, desaparicions, moviments estranys d'objectes, de formes, de ninos, i de persones mateix.

Un poc d'història

El Teatre Negre a Txecoslovàquia el va fundar JIRÍ SRNEC (1931) actor i mim especialista en titelles de la Facultat de Teatre. Era gravador, va estudiar al conservatori de música i a l'Acadèmia d'Art Musical de Praga.

En 1960 va estrenar el seu primer espectacle I després. És el fundador, director artístic, escenògraf, autor dels llibrets (des de 1963 junt amb l'actor principal Kratochvil) i també autor de la música del teatre Negre de Praga. Segons les seues paraules: "El teatre negre no es basa només en els seus trucs ni en la seua intenció de sorprendre a l'espectador, perquè açò només és un mitjà per a comunicar les sensacions i els valors."

Zdenek Stoces, director de "El Teatre Negre "Lumeco" de Praga" és qui introdueïx a la càmera negra un efecte anomenat la "persona blanca" que apareix a l'escenari del teatre negre i connecta el món màgic dels espectadors.

Durant l'obra el mim que representa " a la persona blanca" interactúa amb el públic, sobretot amb els infants. El màgic del teatre negre és l'ús de la càmera negra darrere aquesta "persona blanca" qui porta la batuta de la història, així objectes Qualsevol es poden moure donant una visió il·lusionista que floten en l'aire i l'espectador no veu el truc, d'igual manera els jocs d'il·luminació amb la llum negra destaquen els objectes i "esborren" a l'actor que els mou darrere, és a dir "no hi ha ningú", l'objecte es mou com per art de màgia però la persona és present.

Cap mencionar que aquest Teatre Negre "Lumeco" de Praga segons pareix no és el mateix que s'havia presentat en ocasions anteriors, ja que el fundador i director artístic del Teatre Negre de Praga -sense Lumeco- és Jiri Srnec, va ser ell qui en una nova i creadora aplicació d'un simple truc, anomenat gabinet negre va desenrotllar aquest tipus d'espectacle.

La forma primitiva d'aquest principi es coneixia ja en la Xina antiga, i més tard va ser aplicada durant els espectacles dels mags. Va ser aprofitat parcialment en la cinematografia per Mélies, així com en l'art teatral per Stanislavski.

Per a Jiri Srnec mestre de Zdenek Stoces l'efecte del truc no era una finalitat, sinó un instrument per a aconseguir una metàfora escènica i mímica, realitzada per un moviment organitzat musicalment a través del moviment dels objectes i dels actors. Finalment, va ser en Edinburgo l'any 1.962 quan aquest espectacle va ser rebut en la família d'art dramàtic.

                                    Rafa Desco

Tota activitat artística té una base tècnica, i com major siga el domini d"aquesta, millors seran els resultats. La técnica és, bàsicament el domini de les eines i els materials que s"han d"utilitzar. En el cas del teatre negre abans d'iniciar-nos en ella, cal treballar amb l"eina de l"actor, el seu propi cos. Per poder-lo utilitzar, traient-ne el màxim partit, primer l"ha de conèixer. N"ha d"haver explorat totes les possibilitats, tots els recursos. Ha de saber que els seus músculs poden moure"s  amb més o menys tensió, que la seua respiració varia en funció de les coses que li passen, que la seua veu es mou en un determinat registre, que en pot alterar el timbre o el ritme, etc. És a partir d"aquest coneixement  que l"actor i el nostre alumnat del taller de dramatització pot exercitar-se en el domini dels seus recursos i aprendre a utilitzar-los escollint-ne els adequats a cada personatge i a cada situació dramática que interpreta. És a dir utilitza el seu cos per expresar idees,situacions i sentiments.

Busquem la claretat: un gest, un moviment o una inflexió de la veu han de ser precisos, concrets, per tal que l"espectador puga descodificar el missatge. Es tracta, doncs, d"un treball psicomotor globalitzador, és la persona sencera la que entra en joc, que busca el coneixement d"un mateix, l"autodomini i l"equilibri personal.